La claror de la lluna de tardor, que es filtrava per les obertures del taller, no aconseguia vèncer la foscor densa que s’acumulava als racons, però a l’enclusa de pedra polida, un bri de llum pròpia feia la feina. L’Arlet va aixecar la mirada de les seves mans, tacades de resina i de pols d’ambre, i va fregar-se les parpelles amb fatiga. Damunt la taula de treball hi havia escampats els fragments d’un record recent, recollit poques hores abans sota les arrels d’un roure centenari. Al bosc de Murmuris, la feina no s’acabava mai: els animals, els esperits menors i de vegades fins i tot el vent deixaven caure les seves vivències més preades quan el pes del temps les feia insostenibles. La tasca de l’Arlet era recollir-les, netejar-ne la brutor de l'oblit i tornar a teixir-les perquè poguessin ser retornades als seus propietaris abans que s'evaporessin del tot.
Va agafar les pinces de plata fina i va separar un fil de color violeta pàl·lid, rígid com un filferro de coure vell. Aquell record pertanyia a un teixit complex, un fragment d’una tarda d’estiu en què la pluja havia sorprès una bandada de merles. El dolor no era profund, només la molèstia d'un niu desfet per l'aigua i la incertesa de trobar refugi. Amb gestos lents i precisos, l’Arlet va submergir el fragment en el bol de dissolució de saba de pi i llàgrimes de sílex. El líquid va bullir amb un xiuxiueig gairebé imperceptible, desprenent una olor de molsa mullada i fusta calenta. Quan va treure el fil, aquest havia recuperat la flexibilitat i una lluentor suau, com la de la mareperla. Amb l'agulla d'os, va començar a entremesclar-lo amb el suport de llanes de núvol que feia servir com a bastida. Cada nus exigia una respiració compassada; si tremolava el pols, el record podia quedar distorsionat, convertint la por de la pluja en una ràbia inútil.
Mentre treballava, va notar un fred sobtat a l'esquena, un senyal que indicava l'arribada d'un encàrrec nou o d'una urgència del bosc. No va girar el cap de seguida, sinó que va assegurar l'últim punt del record de les merles i el va desar dins d'un flascó de vidre fumat, tancat amb un tap de suro encerat. Quan finalment es va girar, va veure que sobre el llindar de la porta no hi havia cap animal ni cap esperit errant, sinó una fulla de bedoll d'un blau intens, completament rígida i freda com el gel, que surava a pocs centímetres del terra. Aquella no era una fulla comuna; portava gravat el segell del Consell de les Fonts, una instància a la qual l’Arlet no havia hagut de retre comptes en dècades. Es va apropar amb cautela, sentint el cruixit de les escorces sota les seves botes de cuir, i va estirar la mà. En tocar la fulla, no va notar el refredament habitual de la matèria morta, sinó un batec rítmic, lent i profund, com el d'un cor adormit sota una capa de neu gruixuda.
La fulla blava contenia un record molt més antic que qualsevol dels que havia manipulat darrerament. L’Arlet va portar la peça fins a l'enclusa i va encendre el llum d'oli de ginebre per guanyar precisió. En examinar-la amb la lent de cristall de roca, va descobrir que el record no estava simplement trencat per l'ús o esborrat pel pas del temps; estava deliberadament esquinçat. Els marges del fil eren nets, tallats amb una fulla afilada, no pas desgastats pel vent de l'anul·lació natural. Va separar les capes exteriors amb cura extrema, evitant que el contingut es vessés sobre la taula. En obrir el primer plec, un so de ventall de fulles seques va omplir el taller, acompanyat d'una olor de terra humida i un rastre de resina cremada que li va fer arrugar el nas. Era una olor estranyament familiar, una combinació d'elements que creia haver oblidat en un altre racó del món abans de triar l'ofici de sargidora.
Va començar a desembolicar el primer estrat del record amb les pinces, un procés delicat on cada fil representava un segon d'aquella vivència perduda. En la imatge tènue que emergia de la llum del llum, va veure el perfil d'un camí flanquejat per falgueres gegants i un cel d'un gris ataronjat, propi d'una posta de sol tempestuosa. Una figura petita caminava per la sendera, portant a l'esquena un cistell d'espart ple de bolets de molsa. L'Arlet es va inclinar més enllà de la taula, amb els ulls fixos en aquella escena que es projectava com una bromera lluminosa damunt l'enclusa. Va reconèixer la capa de llana aspra que duia la figura, una peça que ella mateixa havia cosit molts anys enrere, amb un pedaç de pell de cabra al colze dret. Però allò no era possible; els records que arribaven al taller pertanyien a les criatures i als habitants del bosc, mai a la seva pròpia història, ja que les lleis de la terra prohibien que els mortals conservessin vivències alienades en objectes físics.
El descobriment va fer vacil·lar la seva certesa. Va deixar les pinces damunt la taula i va mirar les seves pròpies mans, preguntant-se si començava a patir la malaltia del silenci, aquella afecció que feia que els vells artesans oblidessin fins i tot el seu propi nom abans de fondre's amb la terra. No obstant això, el batec de la fulla blava era ferm, inconfusible. Va decidir continuar la reparació, tot i el nus que li estrenyia el pit. Va estirar un fil daurat, el tipus de material que només s'utilitzava per fixar moments de decisió o de pèrdua irreparable. Amb l'agulla, va començar a unir el tros de camí amb la figura de la nena que duia el cistell. A mesura que els fils s'entrecreuaven, la imatge guanyava nitidesa, i amb la nitidesa va arribar el so: la veu d'una dona que cridava un nom al lluny, un nom que feia temps que no pronunciava en veu alta, el seu propi nom d’infantesa.
En un segon descobriment més profund, va veure que el record no només li pertanyia, sinó que havia estat extret de la seva ment per voluntat pròpia. En el centre precís de la vivència, on s'unia el passat amb el present de l'escena, hi havia una fractura en el teixit mental que només podia haver estat provocada per un pacte amb els Guardians del Llim. Va recordar, amb una claredat sobtada que li va colpejar les sienes, el dia que havia renunciat a aquell fragment de la seva vida. Havia estat el preu per travessar la frontera del bosc encantat quan era jove, un peatge exigit per oblidar d'on venia i per quina raó havia fugit de la vall de pedra. El bosc no li havia concedit refugi per generositat; l'havia adoptada a canvi d'emmagatzemar el seu passat més dolorós sota les arrels del roure major, convertint-la en la seva pròpia arxivera sense que ella ho recordés fins aquell precís instant.
La revelació la va deixar immòbil durant una llarga estona, amb l'agulla suspesa a l'aire. Al seu voltant, el bosc semblava respirar amb més força, com si l'obertura d'aquell secret hagués modificat la pressió de l'aire entre els troncs. Les espurnes del llum d'oli dansaven de manera erràtica. L'Arlet va mirar de nou el record reparat: ara era complet. La nena del cistell arribava al límit del bosc, mirava enrere amb una expressió entre la tristesa i l’alleujament, i pronunciava unes paraules que el fil havia recuperat amb absoluta fidelitat. Deia que tornaria algun dia, no per quedar-se, sinó per recollir el que havia deixat en préstec quan la por li havia pesat massa a les espatlles. El bosc no havia estat una presó sinó un magatzem temporal, i ella no havia estat una escollida per casualitat, sinó algú que havia complert una sentència dictada per ella mateixa.
Amb un moviment decidit, l’Arlet va agafar el record completat i el va apropar al seu pit. No va necessitar cap encanteri per reintegrar-lo; en el moment en què el fil daurat va tocar la seva pell, va notar com un torrent de calor li recorria els braços i s'instal·lava darrere dels ulls. Els records perduts van inundar la seva consciència: el rostre de la seva mare, la forma de les teules de casa seva abans que un incendi ho reduís tot a cendra, i la decisió valenta de creuar la tanca de bolets verinosos per salvar la seva vida. El pes de l'amnèsia voluntària va desaparèixer, deixant un espai net i vast on abans hi havia un buit inexplicable. Ja no era només la sargidora de fulles del bosc de Murmuris; tornava a ser la persona completa que havia començat aquella caminada molts anys enrere.
Es va aixecar de l'enclusa i va sortir del taller sense encendre la llanterna. La nit al bosc ja no li semblava ni fosca ni amenaçadora. Les copes dels arbres murmuraven un adeu respectuós, un so suau que s'assemblava al cruixit de la seda quan es plega amb cura. L'Arlet va caminar per la sendera de falgueres, aquella mateixa que havia dibuixat el record, i va notar com el terra cedia sota els seus peus amb una familiaritat absoluta. Va arribar fins al límit de la franja encantada, allà on la boira del bosc es dissolia en la claredat grisa del matí que s'acostava. Va mirar enrere una última vegada cap a la profunditat de les arrels i dels arbres, agraïda pel refugi i per la paciència amb què havien custodiat la seva història, i va creuar la línia invisible cap a l'exterior, disposada a caminar pel món amb les mans lliures i la memòria sencera.